Rostock va ser durant molts anys el principal port de la República Democràtica Alemanya (RDA). Aquesta ciutat industrial, bombardejada per les forces aliades durant la Segona Guerra Mundial ja que era un dels motors armamentístics del règim nazi, és poc coneguda per la seva vessant esportiva. A la ciutat, que va acollir les demostracions racistes més violentes i fortes des de la mort de Hitler l’any 1992, just després de la reunificació de les dues alemanyes, hi destaca el Hansa de Rostock, un club de futbol amb només tres Bundesligues i que va ser el primer rival del Barça a la Copa d’Europa que el Barça acabaria guanyant a Wembley el mateix 1992. Per cert, si voleu fer un recordatori d’aquells partits: atenció a la jugada de crack de Witschge al partit d’anada en el primer gol blau-grana i a la vestimenta del porter del Hansa.

Perdoneu la intromissió. Com dèiem, Rostock i l’esport no són paraules que vagin d’allò més lligades. De fet, el propi Hansa de Rostock avui deambula per categories semi-professionals del futbol alemany. Ara bé, en aquesta ciutat on encara avui en dia governa «Die Linke», el partit que barreja els nostàlgics de la RDA amb  la joventut que aposta per un model alternatiu al capitalisme frenètic de l’Alemanya actual, hi va créixer una de les figures del ciclisme contemporani: Jan Ullrich. Ho confesso. Sempre vaig ser de Jan Ullrich. L’època post-Indurain per un adolescent que s’havia enganxat al món de les bicicletes gràcies als estius calorosos que passava a Viladamat (Empordà) era prou dura. Televisió Espanyola ens havia educat en aquest esport i continuaven fent creure equivocadament que els Olano, Escartín o d’altres tindrien un recorregut davant els nous valors europeus. Ara bé, pocs tenien les capacitats i la mirada de l’amic Jan. La droga era llavors una constant a sobre les bicicletes dels professionals. El Chaba Jiménez i Marco Pantani moririen al cap de poc per les conseqüències d’una vida esportiva excessivament explosiva en tots els sentits. Eren un espectacle pur i fascinant. Irreal, de fet, per la condició humana. Tant que la voràgine més perversa del ciclisme professional se’ls va endur per davant.

Alguns gaudíem d’aquelles gestes dels corredors explosius del Sud d’Europa però manteníem un estrany suport a la maquinària germànica de Jan Ullrich. Potser és allò de ser fills de la terra de pas catalana, un mar i muntanya. O potser ho fèiem com a cap-quadrats i persones que anhelem organització, planificació i execució sense estridències talment com funcionaven els pedals d’Ullrich. O, qui sap, si ho fèiem perquè coincidia amb l’època de Van Gaal, Serra Ferrer i d’altres que ens acostumaven a ser sempre segons amb qualitat. Tot pot ser. La qüestió és que Jan Ullrich va ser un dels millors ciclistes del canvi de segle. I cal reivindicar-lo. El seu domini de la contrarellotge i del ritme constant en qualsevol ascensió als Alps o als Pirineus era una autèntica delícia. Els seus primers dos Tours de França són per emmarcar. Al primer quedà segon (1996) i al segon quedà primer (1997). Cert és que, posteriorment, l’animal Armstrong, líder del dopatge i de les classificacions, el va suplentar i invisibilitzar. Però el treball, la constància i la perseverança d’Ullrich sobre la bicicleta sempre va fer que els que volem fer caure els emperadors mantinguéssim un fil d’esperança.

El bo d’en Jan, avui ja amb més de 40 anys i sempre amb la seva arracada a l’orella i l’essència d’haver crescut a la República Democràtica d’Alemanya (RDA), va formar part de la generació perduda del ciclisme professional. Aquella que hem sabut que va saltar per sobre de tots els codis ètics i principis deontològics de l’esport mentre ens oferia grans tardes d’esport a ple mes de juliol. Tanmateix, avui, vist amb perspectiva, aquest ciclista nascut a Rostock que lluitava cada any per no arribar amb 10 quilograms de més al Tour continua essent una de les grans estrelles que el ciclisme ha donat. I, alguns, finalment ens hem confessat. O potser al final resultava que tot plegat era que el seu nom ens en recordava un altre, el de la periodista alemanya Ulrike Meinhof, coneguda per haver fundat la guerrilla alemanya d’extrema esquerra (RFA) durant la dècada dels 70 i que deia: «Protestar és quan dic que alguna cosa no m’agrada. Resistència és quan aconsegueixo que allò que no m’agrada no torni a passar mai més».

Per cert, ja que hi som, no us perdeu l’entrevista a Ullrich de fa uns dies a la publicació Cyclist.

Deixa un comentari