It’s a duel. Who’s going to blink first? – Tommy Heinsohn, comentarista de la CBS.

Així, en majúscules, amb èmfasi, substantivat fins aquell punt que tant agrada als nord americans; l’espai comú que uneix l’èpica, la vergonya aliena i el màrqueting. The Duel, però, fa honor al seu nom i està considerat per aficionats i experts no només com un dels millors enfrontaments de la història de la NBA sinó com l’u contra u més èpic que s’hagi viscut mai en el darrer quart d’un play-off, quan cada tir és decisiu i l’errada més insignificant pot conduir a la derrota definitiva, la que t’envia de vacances després d’una llarga temporada. El 22 de maig de 1988, Larry Bird i Dominique Wilkins van protagonitzar un seguit de jugades ofensives antològiques que van transformar un partit emocionant en història viva del bàsquet: tirs en suspensió, accions de tres punts, reversos impossibles, cistelles inversemblants…

Abans, però, cal situar la història. Celtics i Hawks es juguen a cara o creu l’accés a la final de la conferència est, on esperen els duríssims Detroit Pistons d’Isiah Thomas, Joe Dumars, Bill Laimbeer, Dennis Rodman i companyia. L’eliminatòria arriba al moment decisiu després de sis partits molt ajustats en què els Celtics desaprofiten un avantatge de 2 a 0 i permeten que els Hawks capgirin la sèrie, però una victòria agònica dels verds a domicili retorna l’eliminatòria al vell Boston Garden, que dictarà sentència.

Hi ha molts nervis a l’ambient, una situació que no desaprofita Larry Bird per pressionar els rivals. «They might as well forget it, they’ve got no chance… They had a chance to beat us and we all knew if we lost it meant vacation tomorrow.» No és habitual que el capità dels Celtics sigui tan explícit davant els micròfons, però sap que és una ocasió única: classificar-se per cinquena vegada consecutiva per a les finals de conferència i intentar aconseguir un títol més després dels èxits del 81, 84 i 86. Davant tindrà un equip sòlid i experimentat, amb un entrenador de talent, Mike Fratello, i jugadors que es troben en el punt just de força i joventut: Doc Rivers, Spud Webb, Kevin Willis, Randy Wittman i Tree Rollins, abanderats pel genial Human Highlight Film, o el que és el mateix, Dominique Wilkins, que es disposa a jugar el partit de la seva vida. I no defrauda. Durant els primers 36 minuts porta de corcoll a tota la defensa dels Celtics. Kevin McHale, un excel·lent defensor, no pot aturar-lo de cap de les maneres, i Nique aconsegueix 31 punts que mantenen el seu equip amb vida.

Fa molta xafogor al Garden. Red Auerbach no en té aquest cop la culpa, com sí que va passar a les finals del 84 davant els Lakers, quan va aprofitar una onada de calor sobre la ciutat per tancar les finestres del pavelló i desestabilitzar els californians, massa ben acostumats al confortable aire condicionat del Fòrum d’Inglewood. Kareem Abdul Jabbar va necessitar una mascareta d’oxigen per jugar en condicions, Bird va convertir-se en l’amo del partit i Boston es va imposar en la primera d’aquelles mítiques finals que van popularitzar el bàsquet arreu del món. No obstant això, avui també n’ha fet de les seves. L’expedició dels Hawks no ha pogut esmorzar a l’hotel perquè no hi havia servei d’habitacions, i la pissarra de l’equip visitant ha desaparegut misteriosament unes hores abans del partit. Tothom sap que són coses d’Auerbach, un cabró curtit en mil i una batalles, jugador, entrenador i màxim dirigent d’uns Celtics a qui ha dedicat tota la seva vida juntament amb aquells havans que sempre fuma amb gran avidesa.

Bird, en canvi, no es troba del tot fi. Porta 14 punts i no rendeix al nivell que se li exigeix com a superestrella. Vist en perspectiva, juga al límit de les seves possibilitats físiques. Ha tingut molèsties als turmells durant tot els play-off i quan acabi la temporada s’haurà d’operar dels tendons d’Aquil·les. És l’inici de la coneguda fase de lesions que, lamentablement, el turmentaran durant la resta de la seva carrera. En qualsevol cas, manté viva la flama competitiva d’uns Celtics en decadència, coneixedors que es troben davant de l’última oportunitat per fer història. Del cinquet titular format per Dennis Johnson, Danny Ainge, Larry Bird, Kevin McHale i Robert Parish, només Ainge no passa dels 30. I això es nota davant d’equips enèrgics com els Hawks, que anys enrere no havien significat cap mena d’obstacle.

El partit entra en el darrer quart amb un lleuger avantatge per Boston (84 – 82) i un bàsquet atacant d’alt nivell. Els equips es mouen en percentatges d’encert de tirs de camp propers al 60% i l’aportació de secundaris com McHale i Rivers és molt important fins que, involuntàriament, tal i com explica Dominique Wilkins, desperten la bèstia: «We were running down the court – me, Bird, and Kevin Willis. Kevin reached across me and said “Don’t let that son of a gun score anymore, man.” I’m like “what are you doing”? Bird’s eyes got like this big. I knew it was going to be on then. It just woke him up. That’s where the great shootout began».

Bird anota set punts en tres jugades consecutives, l’última espectacular, encistellant amb l’esquerra pràcticament des del parquet en una carambola possiblement afortunada i absolutament genial, amb falta personal inclosa. Wilkins respon en la jugada posterior amb un triple que segella l’empat a 93, però Bird s’anticipa al seu marcador dues jugades més tard i situa els Celtics de nou en avantatge. Amb 99 a 97, el duel pren encara major protagonisme i se succeeixen les anotacions, cadascú fidel al seu estil. L’aler de French Lick amb sobrietat, amb una facilitat immensa per situar-se en el moment oportú en el lloc indicat; Wilkins és explosiu i es desdobla en cada acció ofensiva, fent d’escorta, aler o dins de la pintura si la situació ho requereix, com en un revers increïble en suspensió que va a dins després de rebotar al taulell. Amb 109 a 105 favorable als Celtics, Bird obre una escletxa en el marcador amb un triple increïble al costat de la banqueta d’Atlanta. El seu il·lustre rival respondrà amb quatre punts seguits, però a falta de 40 segons del final, i amb 112 a 109 en el marcador, Bird es desfà precisament del marcatge de Dominique i suma dos punts més pels Celtics. El públic del Garden vibra amb l’equip en una comunió espectacular que el mític locutor de la CBS, Brent Musburguer, resumeix amb el cèlebre «you’re watching what greatness is all about». En dotze minuts haurà anotat 20 punts amb 10/12 en tirs de camp, catapultant el seu orgullós equip a un nou èxit. En sumarà 34 en total. Wilkins, per la seva part, s’elevarà fins als 47 en un quart també espectacular, amb 16 punts aconseguits, l’últim dels quals un tir lliure insuficient per capgirar el marcador final (118 – 116).

«I played in a lot of great games, and it’s hard to rank them. They’re all different, you know. I know I felt one thing, after that game: it was the best one I ever played. I said, “whoa I can play”», va explicar Bird anys després en una entrevista reveladora perquè, al mateix temps, va anunciar per primera vegada que s’hauria d’haver retirat al finalitzar aquella temporada, nou anys després de debutar com a professional per evitar una decadència física que el va tenir més temps fora la pista que dins. Però hi havia un altre motiu per renunciar, un episodi poc conegut que va trastocar profundament l’entitat: la mort de Len Bias, un dels més grans talents del bàsquet universitari, un dia després de ser escollit pels Celtics en el draft del 86 a causa d’una sobredosi de cocaïna. Aquell jugador, que rivalitzava de tu a tu amb Michael Jordan a la universitat, hauria sigut el seu successor, tal i com ell mateix va reconèixer. La seva mort va impedir un traspàs de poders ordenat i va ‘obligar’ Bird a mantenir-se al capdavant del seu estimat equip. I no li va servir de res perquè una temporada després de retirar-se, l’equip perdria el seu jugador franquícia, Reggie Lewis, fulminat per un atac de cor durant un entrenament.

La derrota va fer mal a Atlanta, incapaç de gestionar bé tot aquell talent emergent: diversos traspassos erronis van impedir formar un equip campió al voltant de Wilkins, que després de jugar als Clippers i precisament als Celtics sense guanyar cap anell, va recalar al Panathinaikos que va aconseguir l’Eurolliga del 96 davant el Barça d’Aíto després d’aquell tap il·legal de Vrankovic a Montero, el ridícul més gran de les seccions barcelonistes en el segle XX.

Detroit va revenjar-se de la derrota de l’any anterior (aquella pilota robada de Bird a Isiah Thomas!) en una final que va certificar el canvi de guàrdia definitiu a la conferència est: Boston mai va ser rival davant un equip més jove i més fort, amb millors recursos i que començava a disputar amb força el títol de campió. El tècnic KC Jones, que havia conduït l’equip a un parell d’anells i quatre finals, deixava l’entitat; Bird estaria lesionat tota la temporada següent, i les successives incorporacions només van fer que debilitar un equip que es marciria lentament i que només va oposar una certa resistència i orgull quan el seu gran trident interior s’oblidava de les lesions i oferia un nou recital en alguna nit heroica.

Aquell 22 de maig del 1988 va ser el cant del cigne dels vells Celtics, l’última gran nit que val la pena recordar de Bird, McHale i Parish, possiblement la millor línia ofensiva de la història. Caldria esperar vint anys per conquerir el dissetè títol de la dinastia, casualitat o no, gràcies a un nou trident espectacular, l’anomenat Big Three, amb Kevin Garnett, Ray Allen i Paul Pierce, uns fitxatges (els dos primers) realitzats per Danny Ainge en una operació genial que hauria firmat el mateix Auerbach. Però aquesta és una altra història.

Deixa un comentari