D’un temps ençà, l’Odi etern al futbol modern s’ha convertit en un mantra molt recurrent entre els aficionats al futbol. La sonoritat de l’eslògan és innegable: rima tant en català com en castellà.
La croada, a més, ha estat prou reeixida: el lema té certa presència a la xarxa i compta amb paladins del periodisme esportiu de qualitat (concepte com a mínim contradictori) entre els seus abanderats.

La idealització del passat forma part d’una incipient intel·lectualització del futbol, que pretén bastir un relat més o menys èpic fent servir aquest esport com a punt de sortida. També n’és un exemple la més nostrada obsessió en uns suposats “valors”. Tindrem temps de parlar-ne.

Aquesta visió romàntico-futbolística té clar qui són els enemics: les Federacions, els mitjans, els patrocinadors i els dirigents dels clubs. Entre tots han pervertit el nostre esport, l’han convertit en un negoci impersonal i han oblidat deliberadament l’aficionat. Els futbolistes, a més a més, són a dia d’avui una colla de dives egoistes que viuen d’esquenes al món real. Això és el futbol modern.

Els partidaris de l’Odi etern al futbol modern són els defensors del futbol d’abans. Ja saben: les botes negres amb catorze tacs, l’aroma de gespa acabada de tallar dels camps del nord d’Espanya, els entrenadors amb gorra i xandall. Els entrenaments sota la pluja, les pilotes massa inflades que feien mal quan remataves de cap, els porters mig calbs, les entrades dels estadis a preus populars.

L’Oviedo d’Oli, el Burgos a Primera, el Dépor de Donato, Mauro Silva, Fran i Songo’o, les hòsties de Jesús Gil a Caneda (Jesús Gil vive, la lucha sigue). Els escorpits de René Higuita. Franco i Giuseppe Baresi, Jack i Bobby Charlton, Toni Polster al Colònia, Nobby Stiles repartint llenya a tort i a dret. Korneiev al Barça, el Tato Abadía jugant al camp de patates que era Las Gaunas, Trevor Francis fent de jugador-entrenador al Sheffield Wednesday. Michael Robinson a la portada del PC Fútbol, el “no me jofas, Rafa“, el Barça amb Kappa i el Madrid amb Teka. El segrest de Quini, la Quinta del Buitre, la selecció iugoslava que va guanyar el Mundial Juvenil del 87 amb Prosinecki, Boban, Suker i Mijatovic.

Captura de pantalla 2015-03-14 a las 0.18.39

Nobby Stiles, icona del futbol nostàlgic

Les retransmissions en blanc i negre, l’entrepà de truita que et menjaves el primer dia que anaves a l’estadi, els jugadors que sovint havien de guanyar-se la vida tenint una feina de veritat. En definitiva, quan el futbol era futbol “i no això en què s’ha convertit ara”.

Arribats a aquest punt, els emplaço ara a veure un partit dels anys 70, 80 o 90, posem per cas de la lliga espanyola. Els convido a veure’l sencer.
Ja els avanço que hi trobaran laterals destralers, centrals amb bigotet i dos peus de fusta, migcampistes borderlines i davanters que si haguessin intentat fer una simple bicicleta s’haurien trencat lligaments i meniscs d’ambdues cames.
I el que és pitjor, hi trobaran també el càncer que hauríem d’extirpar per sempre del futbol: un entrenador de la vella escola. Un home malcarat que reparteix consignes com “venga coño ponerle (sic) cojones”, “me cago en Dios no le metemos un gol ni al arco iris” o “quiero que os dejéis los huevos en el campo y demostréis que sois hombres”. El drama és que aquesta no és una espècie ni molt menys exterminada.

Coincidiran amb mi que el futbol de fa 20, 30 o 40 anys era clarament pitjor que l’actual. Molt pitjor, m’atreviria a dir. Avui en dia els jugadors són millors, els equips són millors i l’espectacle és infinitament millor. Gran part del mèrit rau en els entrenadors i el canvi de paradigma: cada vegada són menys els primitius (entranyables i poca cosa més) i abunden els tècnics estudiosos. Ells són els que han canviat el futbol i els que ho seguiran fent.

Necessitem entrenadors que estudiïn obsessivament el rival, que treballin colze a colze amb preparadors físics, dietistes, psicòlegs i fisioterapeutes. Que calculin les pulsacions, la massa corporal i les calories gastades dels jugadors cada segon de la seva vida; que en facin mitjanes, que en treguin conclusions i que trobin així la manera d’optimitzar-ne el rendiment. Escoltin: és que estem parlant d’esport professional i d’elit. L’amateurisme està molt bé, però faríem bé de no confondre’ns.

Ens calen també mandataris dèspotes i megalòmans. Que dirigeixin els clubs com si juguessin al FIFA i que tractin els jugadors sense cap mena d’escrúpol. Vull que el meu equip tingui observadors professionals arreu del món, busqui els millors pre-adolescents, els faci un contracte i els formi. I si cal, vull que els pagui un tractament hormonal perquè es converteixin en una màquina perfecta de jugar a pilota.

Vull futbolistes que guanyin quantitats indecents de diners, que col·leccionin cotxes de luxe i que follin amb folklòriques de pits desproporcionats. Vull que es tatuïn frases absurdes al canell, que anunciïn productes que no entenen. Que celebrin els gols fent gestos risibles amb els dits. Vull que aquests joves analfabets siguin tractats com a semidéus. Que pengin vídeos ballant com gilipolles a Instagram i ens passem una setmana discutint si això és recriminable o no.

cristiano-ronaldo__550

Cristiano Ronaldo en una postura totalment casual

I sobretot, desitjo poder-ho seguir absolutament tot des del sofà. Que em vibri el mòbil cada vegada que el quart àrbitre mostra els minuts afegits d’un partit de la tercera divisió polonesa. Que dos-cents (200) drones sobrevolin els estadis i m’ajudin així a discernir si era fora de banda o no. Vull càmeres slow motion que em permetin apreciar la plasticitat amb la que el meu ídol xuta una falta.

El futbol és a dia d’avui l’esport rei perquè ha integrat la tècnica i ha evolucionat gràcies a la tàctica. Això és el que ha propiciat que gaudim gairebé cada dia d’aquest espectacle acollonant. Pel camí, seria imbècil negar-ho, ens hem petat els valors (olímpics i no olímpics) i ens hem hagut d’empassar el gripau d’un mercantilisme desaforat. És un peatge, sí. Però és un peatge que, almenys jo, estic disposat a pagar.

Deixa un comentari