1994 va ser un any funest: el Liceu cremava, el Dream Team moria a Atenes i al Canadà naixia Justin Bieber.
Però no tot va ser horrible, 1994 també és l’any del primer videojoc FIFA. Bé, tècnicament el joc sortia al 93 però llavors l’analogia se n’hagués anat a la merda. I això sí que no pot ser.

La saga FIFA, especialment d’un temps ençà, s’ha tornat un fenomen curiós. Ja siguis un Axel Torres en potència i gaudeixis fent guanyar la Champions al cuer de la lliga russa o bé un carallot que frisa perquè l’any que ve incloguin a les celebracions el crit simiesc de Cristiano, t’ho pots passar bé amb el joc. És un rar nexe d’unió entre el gafapastisme fubolero més refinat i els canis que surten a ‘Hermano Mayor’ trencant portes. Segurament l’únic.

Doncs bé, la saga FIFA va començar l’any 1993 amb el “Fifa International Soccer”, una petita joia del kitsch que no em vaig poder estar de comprar per quatre duros fa uns mesos en un Cash Converters.

El joc té quatre modes que ens permeten triar entre partit d’exhibició, lliga, torneig o playoffs. Fins aquí tot normal. El curiós comença quan ens posem a remenar en el menú d’opcions que, per exemple, ens permet eliminar les faltes. D’aquesta manera, pots anar repartint llenya estil Pablo Alfaro i deixant el camp sembrat de jugadors que es recargolen (literalment) de dolor sense que l’àrbitre et digui res. Cholismo, en diuen.

Si teniu el clàssic amic que a base d’hores s’ha convertit en un geni amb el FIFA de Xbox, feu-li provar aquest joc. Veureu com embogeix intentant controlar uns jugadors que només se saben moure en sis direccions i fan les diagonals amb la desimboltura ortopèdica de Maradona. Del Maradona d’ara, vull dir.

El més atractiu del joc, però, és anar descobrint els molts errors de programació que conté, alguns d’ells molt divertits. Per exemple, els programadors d’EA van tenir la bona pensada de fer que l’àrbitre perseguís al jugador per amonestar-lo, buscant un realisme sorprenent per a un cartutx d’aquella època. Problema: el joc permet al jugador seguir movent al futbolista amonestat, de manera que pots fugir de l’àrbitre corrent per tot el camp. Pur estil Benny Hill.

Bé, sí, és el del 94, però ara tampoc ens posarem primmirats

Els porters del joc són bons, molt bons. Bons nivell que han fet un pacte amb el diable. Això sí, si els poses un jugador davant quan volen treure de porteria, la pilota rebota i entra a dins. Sempre. És com veure una repetició eterna d’aquell gol de Tamudo davant de Bonano.

Pilotes que queden penjades al travesser i no baixen mai, porters que travessen la xarxa segons els ve de gust… la llista d’errors és inacabable. Però al mateix temps, el cartutx incorpora detalls tan curiosos i meritoris com el fet que els càntics de les aficions que se senten siguin reals gravats als estadis o que, abans de cada partit, triïs la cara de la moneda per poder decidir el camp. Literalment, apareix una moneda i tu tries. Això és realisme i la resta són collonades.

He deixat per al final el que més ens agrada a tots dels jocs antics i/o sense llicència: les plantilles amb noms falsos.

Si sou votants de Ciutadans i no teniu millor idea que jugar amb la selecció espanyola, podreu sortir al camp amb la següent alineació:

A la porteria, Fernando Vasquez. Defensa de quatre amb José Martínez, Tonio Hidalgo, Mike López i Gordio Belamini (quin gran nom, Gordio).

Centre del camp amb Héctor Adolfo, Rico Escubaro, Javier Zarrastra (no us preocupeu que també corre) i el famós i espanyolíssim Randy Delucchi, natural de Cáceres.

Castigarem les defenses rivals amb la temible dupla que formen Fernando Idas y Hernando Villa, que tant podrien ser davanters com dirigents de les FARC.

I si les coses van mal dades, no patiu. A la banqueta ens queden recursos interessants com el pelotero Flore Torres o el killer Andoni Seville. Qui no els recorda.

En definitiva, la “moraleja” d’aquest text és: tot temps passat va ser millor, excepte pel FIFA. El FIFA del passat és una merda.

1 reply to this post

Deixa un comentari