En la teoria del coneixement el trilema de Münchhausen (o trilema d’Agripa) és un problema filosòfic plantejat pel filosof alemany Hans Albert sobre la impossibilitat de provar una veritat última, amb l’ús de la lògica. El nom és una referència irònica sobre el personatge literari del Baró de Münchhausen, que va poder treure’s a si mateix i al seu cavall d’un pantà només estirant-se del seu propi cabell. Albert planteja que si es pren seriosament el principi de la fonamentació suficient i es demana a tot una fonamentació, també als coneixements que han servit per a fonamentar una fonamentació, s’arriba a una situació amb tres alternatives inacceptables:

  1. Un retorn infinit, que sembla estar donat per la necessitat de remuntar sempre cada vegada més en la recerca de fonaments, però que pràcticament no és realitzable i que per això no proveeix cap fonament segur;
  2. Un cercle lògic en la deducció, que sorgeix pel fet que en el procediment de la fonamentació es recorre a enunciats que ja abans s’havien demostrat com enunciats que requereixen fonamentació i que igualment tampoc condueixen a un fonament segur per ser lògicament defectuós; i finalment:
  3. Una interrupció del procediment en un punt determinat, que si bé sembla realitzable en principi, implicaria però una suspensió arbitrària del principi de la fonamentació suficient.

Doncs així es trobava el Barça a finals de l’any passat, perdent la lliga a l’última jornada, amb els jugadors erms de referents i un entrenador sense pes específic. I què van fer per remuntar l’equip? Passar directament a l’última alternativa del trilema: Contractar el Baró de Münchausen; això és, firmar a Luis Enrique. L’únic entrenador prou boig com per aixecar un club estirant-se els seus propis collons i així sortir del pantà. A grans mals, remeis lokos.

A Luis Enrique se li han atribuït reminiscències husserlianes i no sense raó: Així com Husserl transforma definitivament la primitiva fenomenologia de les essències en una fenomenologia transcendental, posant l’èmfasi en la reducció transcendental; però, en lloc d’instal·lar-se definitivament en un dels dos pols de la relació subjecte-objecte, se situa al bell mig de l’arc transcendental que els enllaça i des d’allí analitza i descriu les estructures essencials de l’un i de l’altre fent aquesta situació inestable i donant al seu pensament proves d’aquesta inestabilitat, Luis Enrique ho versifica sobre el terreny de joc: el joc del Barça, lluny del neoplatonisme guardiolià, cau en una inestabilitat inherent i òntica. Si bé és cert, que Luis Enrique, com el bo de l’Edmund, pensa, però, que és la situació peculiar del filòsof-entrenador, i que si no hi estàs conforme potser et propina una somanta d’hòsties, aviam si espaviles. Això últim sense el suport acadèmic de Husserl, s’entén.

Per tot això i per concloure; cal aprehendre i assumir el nou paradigma, posar-nos tendrament sobre els fibrats braços fenomenòlegs de l’asturià i confiar que, un cop més, el caos governi sobre la raó.

Deixa un comentari