«Larry, you only told me one lie. You said there will be another Larry Bird. Larry, there will never, ever be another Larry Bird

Així, de cop i volta, Magic Johnson va definir l’essència de l’amic, company, rival i, en algun moment ja molt llunyà en el temps, enemic irreconciliable. D’acord que era un moment emotiu, que tenia el micròfon a la mà i el Boston Garden amb el cor encongit, però va trobar les paraules justes per definir un jugador irrepetible.

Va ser capaç d’utilitzar tots els recursos tècnics i tàctics al seu abast, ja no només per construir-se com a jugador, sinó per mudar la seva carrera en una mena de faula perfecta del bàsquet.

En un esport reservat als jugadors de raça negra va demostrar que un blanc podia ser el millor, que no calia córrer molt per arribar primer, saltar gaire per agafar un rebot, ser fort i àgil per defensar amb intensitat… Bird va desfer tots els tòpics i va superar qualsevol limitació física gràcies a una intel·ligència extraordinària i a una capacitat competitiva encara avui insuperada. «Exigeix-te una i una altra vegada. No cedeixis ni un mil·límetre fins que s’acabi el partit.» Comprenia els fonaments, cada mecanisme del joc i va ser capaç d’utilitzar tots els recursos tècnics i tàctics al seu abast, ja no només per construir-se com a jugador, sinó per mudar la seva carrera en una mena de faula perfecta del bàsquet, originada en aquell nen que va trobar l’essència del joc i de si mateix després de moltes hores de pràctica en una pista qualsevol d’Indiana.

Aquests són els deu moments de la carrera basquetbolística de Larry Bird, deu aproximacions al jugador dels Celtics i al caràcter d’un home marcat a sang i foc per una vida difícil, fins i tot amarga. Potser d’aquí l’orgull i l’estoïcisme amb el que ha afrontat una història farcida d’èxits, i també de decepcions, com a jugador, entrenador i directiu.

Se’l coneix com a Larry Legend, així, en present: perquè el mite no decau. En un entrenament dels Indiana Pacers, tot just fa dos anys, li va arribar per casualitat una pilota als peus, es va arremangar la camisa i va marcar quinze triples seguits sense errada. Amb seixanta anys, potser no tants. Quan va haver anotat el quinzè, va marxar sense dir res, com si l’orgullós tingués la seva manera de dir la veritat, amb la pilota interposada, i el silenci com a resposta per a tota la vida.

Mai hi haurà un altre Larry Bird. Impossible.


Aquest text és la introducció de la sèrie ‘Deu moments de Larry Bird’, d’Antoni Vidal. Properament publicarem la primera part: ‘La millor rivalitat de la història’. L’autor de la foto de capçalera és Tony Campbell, d’Indiana State University.

1 reply to this post

Deixa un comentari