Quan els amics de La Sotana em van proposar escriure al seu blog m’ho vaig haver de pensar (minut i mig). Jo no tinc puta gràcia escrivint i ells ho són molt, de graciosos. Tampoc escric bé en català. Només alguns tweets, i sempre amb la inestimable ajuda de SwiftKey. Per últim, de què collons podria escriure? De l’hòstia que té Bartomeu a la foto oficial de campanya? Així, amb les galtones com inflades, però sense acabar d’inflar? Podria, però és lleig. Tot i que ja ho he dit i me n’alegro.

Però va passar una cosa molt bonica, al final de la temporada pasada. No sé com ni per què, però el cas és que hi va haver una mini-revolució twittera. Alguns centenars de coneguts i no tan coneguts es van fer aficionats del Llosetense a través de la xarxa. El Llosetense és el meu equip de Tercera Divisió, que va jugar i guanyar tres eliminatòries d’ascens a Segona Divisió B. Ens vau seguir per Twitter, per la tele i l’ordinador. Vaig rebre molts missatges i molta il·lusió que em va semblar sincera de veure’m (veure’ns) jugar l’any vinent al grup 3 de la Segona B: el grup dels catalans, valencians i balears.

Així que aquí estem, com fan tants futbolistes avui en dia. Anunciant el seu futur a la world wide web. Deixeu-me dir que molo molt fent-ho a La Sotana.

Jugar a Segona B és una espina que he tingut clavada molts anys. De fet, hauria d’haver jugat a Segona B amb la gorra. Fàcil. No he vingut aquí a ser modest, no. Però per diverses raons, no ha estat així.

Per no tenir bona fama entre els rivals, per exemple. Jugadors d’altres equips m’han vetat. Sí, això passa. No sé si és així al fútbol professional, però a l’amateur molts entrenadors demanen consell als jugadors abans de fitxar-ne d’altres. Fuck them. Als entrenadors i als jugadors. Jo no ho he fet mai, això de recomanar a un entrenador que no fitxés algú per gilipolles. Per dolent sí, però no per gilipolles.

Tampoc m’ha ajudat el físic. Segons molts entrenadors, a Segona B es necessiten una sèrie de coses que jo no tinc. No en tenen ni puta idea, but hey, ho respecto. M’he ofert durant anys a diferents entrenadors, a jugadors amics d’entrenadors, secretaris tècnics, amics d’amics. M’he declarat disposat a jugar sense cobrar, he suplicat fer la pretemporada a prova. Res, mai no ho he aconseguit. Shit happens.

Però és que ja me l’he treta, l’espina. Haver aconseguit el reconeixement futbolístic aquesta última temporada hi ajuda: he rebut infinitat de missatges de gent del món del futbol, als qui finalment he convençut. L’edat, l’experiència, també. Ja no he de demostrar res a ningú. Ni a mi mateix. He de demostrar que puc jugar a Segona B? No. Perquè ja ho sé, que puc. Amb la gorra. Però sobretot ha estat l’èxit d’aquesta darrera temporada, el que m’ha fet sentir que, dins de les possibilitats d’un ‘tercerola’, he (hem) aconseguit l’èxit més gran que assoliré mai. L’ascens, jugant el millor futbol de la meva carrera i essent decisiu a la lliga i a cada eliminatòria, em deixa amb la sensació de la feina feta. I no només això: aquest ascens dota de significat la meva carrera. Em fa estar segur d’haver deixat petjada al món del futbol. Potser és petita, però és la que el futbol m’ha brindat i de la que estic orgullós i podré explicar tota la meva vida.

Vol dir això que no m’importa jugar contra el filial del Barça? O a la Nova Creu Alta? En absolut. Seria magnífic. Però no podrà ser. Aquest any, si més no.

A Lloseta hi he estat molt bé. Tot va començar fa tres anys i hi he viscut moments dolents i de tensió. Fins i tot alguna encarada amb l’afició. Algun ‘filldeputa’ va volar, creieu-me. Està bé, insultar-se és bo: treu el millor de cadascú. Però entre tots ens hem refet: l’afició, la directiva, el cos tècnic i els jugadors. L’última temporada ha estat bestial en tots els aspectes. L’afició ha estat magnífica. Ens hem conegut i entès i tant l’equip en general com el Marc (el meu germà petit) i jo en particular hem viscut un somni que mereixíem tots nosaltres. Ens han donat suport i ens han acompanyat. Només puc donar les gràcies. Us estimo i estimaré sempre. El Marc sent exactament el mateix. Va tornar de Catalunya per jugar amb mi i disputar alguna lligueta d’ascens i hem aconseguit un autèntic miracle. Passi el que passi a Segona B, sé que recordareu aquest equip i cos tècnic per sempre. El sentiment és recíproc. Seguiu omplint Es Puig: que mai caminin sols. I sobretot gaudiu de la temporada, amb els resultats que sigui. Gaudiu-la perquè potser és l’última vegada que viviu quelcom així. Tant de bo que no.

El Llosetense ha lluitat molt per jugar en aquesta categoria. Una categoria que és un pou sense fons per a un equip petit d’una illa. Viatges, hotels, àrbitres, poques ajudes. Estan segurs de tenir suficients diners; no volen hipotecar el club i fan molt bé, però el pressupost és baix. Molt baix. Tot i això, ens van fer una oferta bastant superior a la que esperava. Torno a a parlar també en nom del meu germà ja que pensem el mateix. Tant l’oferta econòmica com l’estimació esportiva ha estat màxima. El Llosetense, l’entrenador Nico López, el president i vicepresident han fet el possible perquè els dos seguim jugant a l’equip. Tothom ho ha de saber.

Jugar a Segona B vol dir ser un professional al terreny de joc. No parlo de l’actitud, que no té a veure amb categories ni sous, sinó de les hores d’entrenament. 4 dies a la setmana més molts dissabtes al matí i viatges cada dues setmanes. Perdre tantes hores quan un ha de treballar cada dia fins a l’hora d’entrenament és un sacrifici molt gran que paguen sempre els que es queden a casa. A l’Eloisa i les nenes no els ho puc fer, això. No els ho vull fer. I el Marc vol jugar amb mi. Només amb un sou extra prou important ens ho podríem plantejar. Ja sabem que els diners ho compren tot, especialment l’amor. Però no ha estat el cas.

Papa, ho sentim. Sé que era un dels teus somnis. Tu dius que per nosaltres, però jo sé que per tu també. Que et feia il·lusió viatjar a Barcelona per veure’ns al Mini. Sé que ho comprens, que ens has entès, però que és un putada enorme. Ho sentim. Però ojo, el futbol no s’ha acabat. Potser l’any que ve. Qui sap.

El nostre destí serà el Poblense. Al Poblense hi va també el meu entrenador dels últims quatre anys i mig. Un entrenador amb qui gaudeixo i que em coneix. És una peça clau a la meva carrera. Però hi ha més avantatges. Han fet un esforç per fitxar-me i els ho agraeixo. Es nota de seguida quan un president (perquè en aquestes categories es negocia amb el presi o l’entrenador) et vol al seu equip. Tenen el millor estadi de Mallorca (Son Moix a part), un terreny de joc gegant de gespa natural i tothom que hi ha estat m’ha dit que et sents futbolista des del primer dia.

No sé quants anys em queden de futbol, però no poden ser gaires. I sí, ja sé que Valerón tal. Però no. Em queda gaudir i allà ho faré. L’objectiu és, i així m’ho han deixat clar des del primer día, ser campions i pujar a Segona B. La motivació és màxima. Jo també vull tornar a pujar a Segona B, però ara essent campions de lliga. A més, era l’únic gran de Mallorca on em faltava jugar. He jugat al RCD Mallorca, al Constància de Inca, a l’Atlético Baleares. Em queda el Poblense i això també era una espina clavada.

Però no ens enganyem. La clau, la clau definitiva és que d’una PUTA VEGADA jugaré de blaugrana.


Sergi Rojals és a Twitter @eldeu.

Foto: Toni Ferrero

Deixa un comentari