L’esport no m’interessa ni m’agrada perquè mai m’ha importat el més mínim guanyar o perdre. Ni molt menys competir o allò tan tronat de participar. Les cartes ja fa temps que estan marcades i sempre és molt més divertit que et valorin pel que tens que no pas pel que fas perquè mentint per aquí i enganyant per allà et construeixes a tu mateix segons el gust i els interessos de cada interlocutor. La sinceritat és per qui té set d’aigua i va a dormir d’hora. Sempre he viscut segons l’emoció del moment, una mica passat de moda i amb el pas lleugerament canviat. Això m’ha comportat problemes i desil·lusions, però quan ets esquerrà tancat i una mica imbècil és normal venir tarat de sèrie.

Recupero el fil. L’esport és un gran eufemisme de la guerra, una cosa eminentment femenina, mentre que la masculinitat es forja a l’exèrcit. Per ser un home de veritat cal haver fet el servei militar, a artilleria concretament. Però si l’esport té èpica tot canvia i pot ser arribar a ser absolutament excepcional amb independència del resultat. Els neoromàntics ens estirem en un triclini i parlem dels qui ens han fet posar la carn de gallina: el canell de John McEnroe, la fe de James J. Braddock, el trash talking de Larry Bird, Alberto Tomba en una sauna, la llengua de Richard Virenque, Seve Ballesteros sortint d’un bunker. I la tragicomèdia dels perdedors? Lendl a Wimbledon, Tyson i aquell baixar de cap a l’infern més fondo, Perico al pròleg del Tour, el Madrid de la quinta del Buitre, el Barça davant la Jugoplastika, Ben Johnson en pantalla panoràmica.

Cal buscar aquell component diferencial que dota l’esport d’una mística única, el gen que converteix la genialitat, la imperfecció, l’anomalia i la diferència en una poció tan addictiva que et fa emocionar davant la pantalla i creure que la vida hauria de ser allò i només allò; i recitar fins al fanatisme que el teu dia a dia no és res ni serà mai res.

Tinc ganes d’ensenyar-te una cosa. Agafa’m de la mà que et duré ben lluny, en un viatge marítim per trobar els nostres herois encara immaculats. Ens posarem cursis i anirem als peus del Vesubi per veure Diego Armando Maradona. Tanca els ulls i obre’ls de nou, que estem a les grades de San Paolo, ple a rebentar, per veure un canvi de guàrdia històric entre 60.000 napolitans despitats. Sí, exacte, ve la Juve campiona de Trapattoni, Platini i Laudrup i avui li fotrem mà. El sud magrejant el nord, la joia de la corona de la Fiat i els Agnelli en fila india, el preservatiu a la boca i el cul ben obert. Hem arribat beguts al camp i només em queda mig gram a la butxaca. Però no pateixis que això és Nàpols i em dic Antoni Vidal. Maradona i la seva capacitat de maniobra. I que bé Giordano, com defensa Bagni, la col·locació de Carannante… Una colla de matats, quatre legionaris per passar l’estona, però m’agafes pel coll quan Diego gambeteja per la zona de tres quarts, zig-zag, molt ràpid, trenca Scirea, cau Pioli, i Cabrini l’ha de fotre a terra! És falta. I el gol per l’esquadra. Tota la púrria cridant d’emoció. Que no és San Antonio, que és Maradona! Lavatevi, terroni! Aquest i mil greuges més us els foteu pel cul.

Estàs una mica marejada i pàl·lida de tantes emocions. Baixem primer als vestidors perquè paguem deu mil pessetes al senyor de la gorra de plat, que se’t refrega una mica i jo no sóc dingú per negar-li una cosa tan raonable. Quan era un adolescent tenia un amic que em deixava el pis per follar. Sovint tornava abans d’hora i treia el cap i la polla simultàniament per l’habitació. La noia, és clar, s’espantava i més quan li deia: “folla amb mi, mecagum Déu, què més et dóna si ja hi ets posada?”.

Estic masclista i això t’emprenya, però tot canvia quan anem a la zona noble i parlem amb Maradona. Es troba en la plenitud i li queden cinc anys del millor futbol hagut i per haver. Em cauen les llàgrimes com un nen petit. M’abraça i te’l mires amb aquella cara de nina lacada, una mica sorpresa i alhora contenta: tens al davant el millor jugador de la història, més gran que qualsevol Messi, l’home que està desafiant l’ordre establert des d’una ciutat que fa dos mil anys que va caient a trossos; el paio que es penja un equip a l’esquena, per merdós que sigui, i el fa sempre campió amb l’única condició que davant hi hagi un abusananos, es digui Juventus, Milan o la República Federal d’Alemanya. És que no el veus! Fes com jo i agenolla’t, que se’ns emporta de festa en una ruta per carrerons, pizzeries, locals amb billars, barra americana, llums de neó, americanes blanques voleiant pel sostre i ta-ta-ta amb paquets de tabac de contraban. Mou-te i no paris, regira’t com una ballarina, que la nit és plena de carreteres secundàries i les hem d’agafar totes en contra direcció.

Ets tan bonica com difícilment avaluable. Em mires de tan a prop que és impossible saber què hi ha en els teus ulls verds merdosos. Els tanques i en els viaductes dels teus somnis et deixes anar com si fossis la reina de les neus o una princesa immortal d’un món llegendari. T’estimo fins i tot drogada. Estem marejats, entresuats, sufocadíssims sota els efectes d’una eufòria que de tan permanent sembla norma, mirall i sonsònia. Sortim fora el carrer i veus els llums dels cotxes i els gats que s’amaguen. De cop i volta, una bafarada d’aire calent, els ulls entelats i un calfred als ossos mentre caminem pel port (una mica confusos, ho recordo bé), fins que ens aturem davant aquell estranyíssim hotel amb els llums de neó brillants i sentim la calor de la nit com si un tren de mercaderies passés sobre el cel.

José Luis de Vilallonga deia que les dones s’han de consumir de forma preferent en el seu lloc d’origen, però en aquest cas i tenint en compte que no ets napolitana, seràs tu qui em consumeixis a mi perquè jo sóc d’on vull i l’escrit és meu. I te’m poses a sobre molt violentament fins que em xiuxiueges tota l’alineació i els suplents del partit d’avui. Saps que això m’encanta, que em posa perro perdut.
— I que guapo que estava Laudrup.
— Calla i llepa, puta.
I em fas tot allò que vull que em facis, i sempre mirant-me a la cara perquè saps que només així arribo a l’orgasme sincer: el del tremolor sobtat i el parpelleig febril fins que caic rendit al llit. I ja desfibrat i buit només voldria ser a casa la iaia, amb la flassada fresca i neta, i la certesa que demà hi haurà un croissant amb nata de Can Mir sobre la llarga taula de fusta i vidre del menjador. T’aixeques llardosa, vas a la dutxa i et veig des del llit en un joc estrany de miralls. Et voldria dir quatre coses boniques més enllà que m’agrades i m’interesses, però et conec bé i sé que em diràs idiota. I això que tinc uns versos per tu, alguna cosa copiada com “la nostra conversa va ser dolça i breu…”. Prefereixo sortir a la terrassa, trabucar-me a la balconada i escopir la nostra saliva contra el buit. Li costa molt desenganxar-se dels llavis. Potser hi ha lefa i és per això que tarda ben bé cinc o sis segons en arribar a terra.

Deixa un comentari