Els amics i referents de La Sotana —creadors del popular 1×1 que ha commocionat la internet els darrers mesos— em demanen que aporti llum sobre la polèmica que manté desvetllat el món de l’esport en aquest vibrant roux final de temporada: ¿Es pot ser campió del mític torneig de Roland Garros amb sobrepès?

No vull que això esdevingui un pimpampum sanguinari al voltant de la noble comunitat mundial de mullidos (ja sabeu: individus humans instal·lats permanentment en el difús llindar que separa la línia atlètica i la profusió de molles, dònuts i flotadors abdominals a qui, no està de més recordar-ho, ens molesta una mica la sobrevinguda i moderna expressió fofisans. Creiem que usada en àmbits no sensibles i profans pot esdevenir inconvenient i francament ofensiva). Per tant, per evitar caure en els llims del pantà de l’opinió poc fonamentada, recorrerem a la ciència matemàtica.

L’Organització Mundial de la Salut (a partir d’ara OMS) xifra la frontera entre Pes Saludable i Sobrepès en 24,99. Aquest coeficient s’obté mitjançant una equació molt complicada que —per què enganyar-nos— no entendríeu i que relaciona l’alçada del subjecte i el seu pes. Segons les dades oficials de l’ATP, Stanislas Wawrinka mesura 183 centímetres. És una taxació que, així de cop al bot, sorprèn. A l’inici de la seva carrera, la longitud d’Stanimal oscil·lava entre els 181 i els 182 centímetres. Els espècimens humans masculins acostumen a créixer fins als 25 anys i, cap als 30, comencen a encorbar-se; per tant, és molt poc probable que avui en dia el subjecte s’hagi desenvolupat d’una manera tan exagerada. A més a més, tot sembla indicar que a la seu de pesos i mesures de l’ATP fan servir el pagà sistema britànic, que és la trampa recurrent també usada a la NBA —Pau Gasol, per exemple, va créixer quatre centímetres quan va creuar la bassa i el van començar a amidar en peus i unces, i que s’assimila al trilerisme clàssic aplicat a la compulsació de l’edat dels jugadors africans. Així, els 6 peus de Wawrinka MAI de la vida depassaran els 182,88 centímetres en una conversió acurada. Un enteniment metòdic i amant de la precisió positiva, doncs, ha de posar en quarantena les informacions tendencioses que la màxima organització tennística professional ens vol endossar i convenir que Wawrinka deu voltar els 181 centímetres. Essent generosos i confiant que al laboratori de l’ATP me li van fer treure les fantàstiques vambes Yonex.

Una altra qüestió espinosa és el pes. Si l’ATP fos una entitat seriosa i volgués evitar aquesta sensació constant que ens vol fer passar gat per llebre, s’adonaria que les 179 lliures no són 81 quilos sinó 81,20. Ja podeu anar ensumant la tècnica d’arrodoniment capciós: ara 200 grams de menys, ara mig centímetre de més. A banda de no tenir la certesa d’haver taxat el producte en les condicions més desitjables, ço és amb un joc de pesos oficial calibrat convenientment, abans dels partits —quan els tennistes encara no han perdut els litres i litres de líquid que l’esforç els drena— i amb una acta notarial que certifiqui els resultats a la manera dels combats de boxa. Des d’aquí demanem a la Federació Internacional de Tennis que s’implementin tots els mitjans necessaris per fer les coses BÉ. És clar que Wawrinka, suís criat en un entorn rural i francòfil —cosa que diu molt de la seva capacitat de superació de l’adversitat i podria explicar el salt qualitatiu efectuat els darrers anys—, ha de tenir tendència a la ingesta compulsiva de formatge perquè ja se sap que l’ocasió fa el lladre. Si a aquest fet hi unim que pertany al noble i escarnit fenotip caucàsic del ossos grans, se’ns fa prou evident que el tennista, en estat de repòs, no baixa dels 83 o, em tiraré a la piscina!, 84 quilos.

Per no agafar el rave per les fulles, aplicarem una mitjana ponderada entre el que diuen ELLS i el que sospitem una veritat maliciosament tergiversada. Si Stan fa 1,82 metres d’alçada i pesa 83 quilos, el seu Índex de Massa Corporal és ni més ni menys que 25,1! Dues dècimes per sobre del que la decència dietètica admet. Gordo.

Hi ha la coartada de la musculatura. Que si no és greix que té els músculs molt grossos. Escolti’m, tingui la bondat: i què? Us penseu que tota una OMS no ha previst aquesta contingència? En quin paràmetre de la fórmula de l’IMC s’ha d’introduir la part de fibra o de cartílag? Els números canten. Wawrinka, guanyador de dos Grand Slams, el darrer cosint a garrotades de drive i de revés el totpoderós i elàstic (i prim) Novak Djokovic, és gordo. Un escàndol.

I no s’acaba aquí l’escàndol. Si repassem el TOP-15 del rànquing ens trobem a Milos Raonic, vuitè del món, amb un IMC de 25,5. Rabassut. O Jo-Wilfried Tsonga, dotzè i brillant semifinalista de Roland Garros, amb 25,7. Ventrellut. Fins i tot, atenció, Rafael Nadal, desè, presenta un preocupant 24,9; que vol dir que està a mitja ensaïmada d’entrar al club dels mites obesos d’aquest esport meravellós.

Cal denunciar amb vehemència les pressions i les burles contra els tennistes amb sobrepès. Tenen una gran responsabilitat i són models de comportament pels milions de persones que compartim la malura de rondar el 25. Ells, a més a més, estan sotmesos a la tensió mental del joc i la seva vida fora de les pistes se’n pot ressentir si no els fem costat. Sense anar més lluny, Wawrinka s’acaba de divorciar i no m’estranyaria gens que la seva condició indigna de quasi-obesitat hi tingués molt a veure i que la inestabilitat mostrada durant la seva carrera es degui a la dificultat de conviure amb el seu pes. Stan, no t’enfonsis, som molts que et seguim i t’admirem mentre li fotem mossegades a fuets i a saucissons. No volem que se’ns estigmatitzi per no tenir cossos esvelts i convencionals. Tenim els nostres drets i si de tant en tant se’ns fica gola endins un tros de cansalada de més no passa res, això no ens fa menys competitius.

Potser el blanc de Wimbledon no t’afavorirà gaire, però guanyarem. Mira què diuen de tu en un fòrum especialitzat: «Penso que Stan té el millor cul masculí de la història del tennis. Stan és realment fascinant, fa goig veure un tennista masculí sabent-se un cul ben posat i portant els pantalons adequats, ajustats per maximitzar-lo. Com a home gai que sóc, saludo i celebro l’Stan pel seu cul. És enorme, sucós, ferm. Em plau que estigui millorant resultats. Stan no és gordo, és que té els ossos grossos. Però vaja, que el cul que té és senzillament fantàstic. No puc esperar la propera final per veure-li el cul en tota la seva glòria. 🙂»

Stan Wawrinka: un campió, un exemple i un far.


Foto: tennisviewmag.com (font).

1 reply to this post

Deixa un comentari