<<De petit m’agradava cremar bitllets a la cara dels pobres>>

Una entrevista en exclusiva amb el president més votat de la història del Barça justifica una llarga espera, en plena nit d’hivern i a la intempèrie, davant la porta tancada de la “La Cova d’en Rosell”. La cita és en aquest centre de meditació de luxe que l’empresari barceloní tot just acaba d’obrir molt a prop d’Àger, el poble originari i quarter general des del que la família Rosell ha aixecat un patrimoni de més de 250 milions d’euros.

 

(M’adormo sota un porxo mentre repasso el guió del que espero sigui una entrevista diferent. L’objectiu és obtenir un retrat íntim del Sandro ‘persona’ que doni sentit a tota la controvèrsia que últimament genera el Sandro ‘professional’.

Més de quatre hores després, em desperten els lladrucs ofegats d’un gos tancat dins la finca i les llums de xenó del Jeep Cherokee amb el que Sandro Rosell i Feliu arriba derrapant, només dos dies abans que un fiscal de l’Audiència Nacional  hagi demanat per ell més de set anys de presó i 25,15 milions d’euros de multa per delictes fiscals i societaris comesos en nom del Futbol Club Barcelona.

Del cotxe en baixen ell i una dona rossa, prima i madura, d’uns cinquanta anys, a la que acomiada amb una afectuosa patada al cul just abans d’arribar on som nosaltres.)

Diverteix-te un rato, guapa, que ara vinc jo.

La seva dona?

Qué va, la Marta està amb les nenes a Calonge, aquesta és la del Carles.

Quin Carles?

El Vilarrubí.

El vice-president del Barça?

Sí, ja sé lo que penses, però és que no puc parar de follar-me-la, en sèrio.

(Dos copets a l’espatlla substitueixen l’encaixada de mans que li ofereixo. Un cop dins la cova, em convida a acompanyar-lo seguint un camí d’espelmes fins al que sembla la porta d’una sauna.)

La farem aquí, l’entrevista.

(El fred passat i una entrevista en exclusiva amb el president més votat de la història del Barça fan que no m’ho pensi gaire. Em despullo i entro a la sauna, on Sandro Rosell ja m’espera assegut amb les cames obertes i el cap cot, analitzant-se els genitals.)

De tant en tant me la miro per si he pillat algo. Vosaltres no?

Bueno i què, us agrada el puesto?

(Construït dins d’una cova natural del massís del Montsec, a 1.300 metres d’alçada, “La cova d’en Rosell” és una ‘horterada’ espantosa en la que l’ex-president ha invertit més d’un milió d’euros. Budes banyats en or, espelmes aromàtiques, fotos de còdols apilats i petites cascades artificials decoren l’indret.)

Li tinc molt carinyo, a aquesta cova. Aquí hi havia vingut a jugar molt, de petit.

Una infància feliç?

Sí, molt. Tenia molt de tot.

Com era, el petit Sandro?

(Sembla que li agrada la pregunta i es decideix, per fi, a aixecar el cap i deixar de tocar-se. Rebo ara una primera mostra de les seva famosa ‘riallada de subnormal’ amb la boca totalment oberta.)

Hahahaha, era tremendu.

Tenia amics?

Pues clar, el papá me’n va comprar cinc.

Ah. I encara els conserva?

Qué va, me’ls vaig vendre ja fa molts anys i des de llavors me’ls vaig canviant, tipo renting. Però sí que recordo que aquells primers van sortir bons. Ens divertíem molt, érem el terror de la Bonanova!

Sí? Què feien?

Maltractàvem criades, pegàvem jardiners, jugàvem a tundo el vagabundo… No sé, coses de nens.

‘Tundo el vagabundo’?

Sí home, lo típic de tirar-li monedes a un pobre i quan s’ajup a agafar-los, pam, li fots una patada a la boca. Era divertit però al final t’avorries. A mi m’agradava més cremar bitllets de mil peles a la seva cara. I encara m’agrada, de fet.

Què passa, que tu no has tingut infància?

I a l’escola com li anava? Era bon estudiant?

Treia tot deus, t’ho juro. Tinc el rècord de matrícules d’honor dels Escolapis.

El currículum d’un home d’èxit com vostè comença a forjar-se den ben petit…

Pues sí, i a més el meu pare era molt exigent. A principi de curs, em feia preparar una caixa de sabates amb 500.000 pessetes per a cada professor, un colom mort i una samarreta amb el 10 de Maradona. Com volent dir, sats? El primer dia d’escola les repartia jo mateix.

Havia d’aconseguir bona nota per entrar a la Universitat, m’imagino

Pues no. Jo vaig anar a ESADE i allà no demanen nota, només diners.

En aquella època vostè jugava, diuen que molt bé, a futbol. Fins i tot va arribar a jugar contra el Barça en un amistós amb L’Hospitalet. Quina mena de jugador era?

Pues era molt bo. Tenia visió de joc, aixins una mica tipo Guardiola, però jo era més ràpid.

Ara que en parla, corre la brama que no van acabar bé, amb Pep Guardiola. Què va passar?

Pues va passar que em va demanar que retirés lo de l’acció de responsabilitat a la junta anterior, la del Laporta. I ho podria haver fet, que a mi ya veus tu, però ja em va semblar bé que s’emprenyés i marxés. No em deixava manar tranquil.

Entenc. I els seus companys de junta, el deixaven manar tranquil?

Hahahaha! Pues clar, si no són dingú! Uns arrastrats i uns morts de gana, lo que jo te digui, tete. A més, allà tothom em devia un favor. Mira, un dia el papá em va regalar una llibreta i em va dir: ‘Sandrito, tu fes favors a la gent i te’ls apuntes aquí. Després, quan els necessitis, te’ls cobres”

Encara la té, la llibreta?

Qué va, ara ho faig amb l’ordenador.

Senyor Rosell, ens havíem quedat a la seva adolescència. En guarda algun record especial?

La puesta de largo dels 18 anys la recordo com si fos ahir. Va ser espectacular! El papá va comprar més de mil convidats.

Algun regal especial?

Sí! El papá també em va comprar una puta perquè la matés. Ho vam fer al jardí.

Com?

La meva primera puta morta! I davant de la gent que estimo! Va ser un moment que recordaré sempre. Al papá i a mi ens va unir molt.

(Ara s’aixeca i s’asseu al meu costat. Als ulls hi té nostàlgia sincera)

Era la primera vegada, aixins que imagina’t. Estava tan nerviós que no ho vaig ni disfrutar. Però després és com tot, t’hi acostumes i perd la gràcia.

Ja no mata putes?

Fa temps que no, ja no tinc edat. Ara el que m’agrada és follar-me les dones dels meus amics.

(La inesperada sinceritat de l’entrevistat, a més dels vapors i el calor propis de la sauna, fan que en aquest moment caigui víctima d’un lleuger mareig. L’ex-president té a bé oferir-me un suc de mango i una dosi de cocaïna, que accepto encantat. Al cap d’uns minuts, reprenem l’entrevista.)

Parlàvem de la seva etapa universitària. Vostè es va llicenciar en Ciències Empresarials i després va fer un Master of Business Administration, si no ho tinc mal entès. Li agradava alguna assignatura en particular?

Sí. Enginyeria financera, crec que es deia.  Era l’única que m’agradava i que després m’ha servit d’alguna cosa. El resto era palla. Que sí dret no sé què, que si Història no sé quantos, que si Matemàtiques… tot això no serveix per a res.

I d’allà al món professional. Vostè entra a formar part del comitè organitzador dels Jocs Olímpics de Barcelona amb només 26 anys. Com s’ho va fer?

Hahaha, això pregunta-li al papá! Jo només recordo que m’ho vaig passar teta. Imagina’t! Jo, que em creia molt cabroncete, sats, de cop i volta vaig poder ficar el nas al Comitè Olímpic Internacional i, joder, allò era high level, titu!

Es té per un ‘cabroncete’?

Hombre… Jo crec que ara ja sóc un fill de puta, no?

Què l’ha canviat? Els diners?

A mi els diners no m’han canviat perquè n’he tingut sempre. Jo segueixo sent el Sandrito, el fill de la Marilos i del Jaume.

El que cremava bitllets davant dels captaires.

Exacte!

Segueix sent feliç?

Sí, segueixo tenint molt de tot.

I no l’afecta, tota la polèmica que l’envolta últimament?

Quina polèmica?

La generada arrel de la seva imputació per delicte fiscal en el fitxatge de Neymar, per exemple.

Ah, sí. El papá m’ha dit que estigui tranquil, que està tot controlat. Ja t’he dit abans que tinc molts favors pendents de cobrar.

També està imputat per un cas de corrupció a Brasil…

Ah, Brasil… Nana nana nana nanaaaa… Anda que no vaig disfrutar! Allà tot és més fàcil, sats? La gent és més barata.

Merda, te m’has acabat la coca.

(El president més votat de la història del Barça intenta escurar sense èxit el dosificador de cocaïna que ha anat buidant ell, no pas jo, al llarg de l’entrevista.)

Vostè me n’ha ofert…

Tranquil, que ara ve el Richi.

Quin Richi?

Richi!!!

Guau, guau!

(Lamentablement, la capacitat onomatopeica del català no fa justícia als lladrucs aberrants del gos que abans sentia a l’altra banda de la porta i que ara escolto apropar-se, obedient a la veu del seu amo.)

Este es mi Richi!!

(Qui ara veig entrar a la sauna, de quatre grapes i amb una pedra de cocaïna de la mida d’una nou a la boca, no és el gos que esperava. Es tracta d’un home adult i molt corpulent, a qui ràpidament reconeixo com a Ricardo M., ni més ni menys que el líder de la facció ‘casual’ dels Boixos, a qui ja crèiem a la presó. Torno a marejar-me.)

Richi guapo, Richi bueno

Ens falta parlar d’algú, senyor Rosell.

Tu diràs, titu.

M’agradaria parlar de la seva relació amb Joan Lap…

(Deixa de donar farlopa a en Richi i salta com una molla. Ell té els ulls injectats de sang, en Richi borda i treu escuma per la boca.)

Calla‼ Que et dic que te callis, eh!

Només voldria entendre perquè vostè i Joan Laporta…

Ataca, Richi‼ Ataca‼

 


 

*inventada, però podria ser perfectament real.

Deixa un comentari