L’estiu de 1994 tocava el clarinet prou malament però he de constatar, en el meu descàrrec, que mai més el tocaria millor. Havia gaudit de les ensenyances per a minyons bufaires de mestres meridionals escollits, que havien gosat traspassar la frontera del Sénia i instal·lar-se a l’Arcàdia del Salou preaventúric. Quins temps, quines Vegas. De dia passejaven la caparrassa galtavermells per les piscines, panxuts d’escurar cerveses i pinxos de truita de patates. Quan fosquejava s’abocaven a una vidaloca de trompeteig i cubalibre que en una mala nit els reportava quinze mil pessetes a canvi de mitja hora d’esputar pasdobles i, en una de bona, desembussar les canonades d’alguna vídua anglesa. A canvi de quinze mil pessetes, també.

D’aquesta raça de titans foragitats del Regne de València —una veritable fuga de cervells de la qual ni tan sols podem culpar el cartaginès Zaplana— a mi em va tocar el Mestre Serrano, que aquell juliol provava d’inculcar-me el know-how adquirit a l’escola de carrer imbatible de les bandes de música. Putos sudistes. Quin talent. Mamats i amb els pulmons ensutjats de quitrà, treien dels saxos, dels trombons i dels clarinets allò que en deien el «sonido», que era com una mena de flow avant-la-lettre. Era innat, genètic i magnètic. I no és que jo no tingués el «sonido»; sota la meva aparença temperada i soviètica s’hi arrauleix un volcà de mediterraneïtat i etcètera.

Calma. Ara veureu on vull anar a parar. El Mestre Serrano es desesperava quan veia que els seus elaborats mètodes pedagògics s’esllanguien davant les meves limitacions rítmiques. Per molt que bufés i el so resultant no fes mal a l’oïda, per molt que trinés —que en terminologia futbolística vindria ser regatejar amb la pilota enganxada al peu— i encadenés l’escala de mi bemoll major, a l’hora d’afrontar la síncopa i el contratemps xutava, indefectiblement, a la tercera graderia o a la quarta paret. Però què voleu? Només sé moure una part del cos a la vegada. La mà esquerra no em serveix ni per satisfer les necessitats més bàsiques de l’homenia i, no cal ni parlar-ne, si algun cop he fet veure que jugava a futbol, la cama esquerra l’he tingut reflexionant sobre la taxonomia de les espècies vegetals. ¿Com volia aquell valencià oliós i esdentegat que marqués l’stacatto de les notes de les partitures de tangos que em plantava al faristol o que lligués Las hojas muertas (sic) amb swing i autumne melancolia? Ni borratxo. Tot i que ara, en la llunyania, me n’adono que potser era el remei adequat.

Tranquils, que ara tirarem a porta. En fi, que Mestre Serrano, clementista convençut, va prendre una decisió dràstica: tirar el xiquet a l’aigua sense flotador. Feia anys que em barallava amb l’instrument i ja havia tingut alguna experiència més o menys reeixida en els escenaris, però ell volia que m’enfrontés a un bany de masses, a una final. Va aprofitar la festa de jubilació de la meva àvia, a l’hotel Olympus, per programar un concert de música lleugera amb una formació paranormal: ell tocava un orgue casio desmanegat, alternant amb la trompeta; el meu germà —aquest sí un veritable artista dotat pel ritme antillà— rascava un violí amb indolència irlandesa, i jo havia d’enfrontar-me a més d’un solo compromès. Em feia xutar els penals. Recordaré tota la vida la seva arenga de vestidor: «Xe, no tots podem ser Maradona», aquí hi feia una pausa dramàtica, intensa; per a que quedés ben clar que, quan deia que no tots podíem ser Maradona, se n’excloïa ell i la seva nissaga de músics de carrer que l’entroncava per via seminal amb Louis Armstrong i Miles Davis. Però bah. Repetia: «Xe, no tots podem ser Maradona, mira aquesta Argentina que juga el Mundial: un equip de picapedrers a l’espera d’un dríbling del Pelusa. Nosaltres podem ser això, un equip fort i compromès. Les línies ben juntes i que vinguin.»

Ja veieu que ens estem perfilant en atac per crear ocasió de gol. Passada en profunditat. Ara. Som-hi. Els dies previs al gran debut del trio, vaig estar neguitós. Vaig mirar partits de futbol. D’Argentina, esclar. Era un equip lamentable. L’astre ja tenia 33 anys i, tot i que ell sol omplia el camp, els esbirros que l’envoltaven no anaven més enllà de la cadena de muntatge. Destacava un italianitzat Batistuta, la melena industrial del qual —juntament amb la imperial melena austrohongaresa del romanès Raducioiu— representava la fi de l’era dels ariets romàntics. I Caniggia. Caniggia tenia el seu què (encara que aviat una lesió el va apartar del campionat). Ara bé, escudats per Simeones i Redondos. Total, que amb una espardenya i un pot de mate van passar la fase de grups. Amb baixes: just abans d’enfrontar-se a Bulgària, Maradona va tornar a donar positiu per efedrina (ja venia d’una sanció de quinze mesos) i, per casual ventura, van perdre contra els d’Stoixkov i van caure a una tercera posició que els permetia evitar un creuament de vuitens de final contra l’espantosa Itàlia de Baresi. El rival, una estranya Romania.

Aquí s’ha de fer un matís contextual. Bé, dos matisos. Primer: el futbol dels anys 80 i primers 90 era, en general, horrorós. Cal entendre que la revolució cruyffista era un miratge que encara trigaria en fructificar (i veníem de l’holocaust d’Atenes). El que s’enduia els títols era un futbol mascle i tàctic, ajudat pels anys de major glòria dels laboratoris d’esteroides que creaven màquines de matxambrar muralles defensives amb stoppers sobrehumans. Segon: era una època que l’argentinisme estava de moda al reialme de Pujol. Fins i tot vaig haver d’empassar-me Borges i Cortázar per fer veure que estava intel·lectualment preparat i, als pubs, féiem allò d’acostar-nos al DJ i demanar-li que ens punxés alguna cosa dels Rodríguez. I Maradona, joder, Maradona. Amb tot això vull dir que Argentina era el nostre equip de manera natural.

I va arribar el dia. A la meva àvia li farien el lliurament del rellotge que certificava que passava a millor vida i jo hauria d’afinar i ritmar les notes del tango El Choclo amb prestància i maneres. Mentrestant, a Pasadena, a Argentina se li aplanava una mica el camí després de la tragèdia de la pèrdua del Pelusa. A més d’haver propiciat l’enfrontament amb una Romania que tothom coincidia en qualificar d’anàrquica i vencible, Florin Raducioiou —recordeu: davanter resolutiu de flegma aristocràtica que, conseqüentment, acabaria a l’Espanyol— estava suspès per doble targeta groga, de manera que els transilvans restaven considerablement delmats. Hi havia una tele enorme a la terrassa de l’hotel Olympus. Cúbica, massiva. Mentre Mestre Serrano disposava cadires i faristols, els turistes prenien les primeres cerveses de la tarda i s’acomodaven per veure com els sud-americans se sobreposaven a l’adversitat.

Tenia els dits engarrotats. Moure les claus i mecanismes del clarinet em costava déu i ajuda. Vaig veure que el més assenyat era deixar els meus companys artistes desenvolupar les ranxeres amb fervor de prima donna i dedicar-me a dignificar el baix continu de l’acompanyament. Com Argentina, que per la televisió de l’altre costat de la terrassa s’esforçava per ofegar uns romanesos poc avesats als grans esdeveniments futbolístics amb onades de força i domini tàctic. Quan juguem en equip, quan deixem de banda l’individualisme, òbviament, som més forts. I els més febles, a canvi d’admirar els talentosos, obtenim el privilegi de poder-nos amagar darrere l’ombra que projecten. I Mestre Serrano era un gran, tenia —com es deia llavors— taules. Feia cantar i ballar la gent, et protegia del veredicte implacable del silenci i de la indiferència i propiciava que un matx que hauria pogut ser traumàtic es convertís en un passeig agradable i triomfal.

Però ai, quan el talent es desperta no s’hi enraona, s’admira. Anghel Iordanescu —l’entrenador d’una Romania que tot just sortia de la dictadura de Ceaucescu— va dir, després d’aquella jornada gloriosa que «aquest és el moment més gran de la història del futbol romanès». I tot perquè Gica Hagi, el Maradona dels Càrpats, es va aliar amb un desconegut Dumitrescu que substituïa el guapíssim i enlluernador Radu —no sé si ha quedat clara la meva debilitat erògeno-festiva— per posar el partit cap per avall. Jo no havia vist mai jugar així a futbol: els romanesos romanien (hehe) durant petites fases del partit completament anestesiats i, de cop i volta, sortien en trombes mortíferes al contraatac. Passaven, driblaven, corrien, xutaven i tornaven a arrecerar-se a la cova. Va ser una primera part memorable. Era autèntic showtime i els argentins no sabien d’on els plovien els mastegots. Molt diferent al futbol d’AutoCAD del Dream Team, basat en un sistema deliberadament calculat i geomètric. Allò era un festival de talents desbocats. Quin desvergonyiment. Els americans, que van fer veure una temporada que els agradava el soccer i que se’l volien fer seu, ho van voler comparar amb el passing game dels Lakers de Magic i Jabbar, però era una cosa mai vista, tractaven la pilota a la zíngara, amb una alegria i disbauxa que s’encomanava. Hagi i Dumitrescu es van combinar per assistir-se i marcar tres gols. Argentina només va poder respondre amb un penal transformat per Batistuta i, ja a les escorrialles del partit, amb un gol de Balbo.

I jo, dalt de la tarima. Amb l’orgue, Serrano i el meu germà violinista. Veient aquella exhibició arrauxada per la tele vaig tenir la certesa que allà dalt només hi faltava la cabra i que vivia una pel·lícula de Kusturica. La fi del partit va coincidir amb la mitja part d’una actuació musical que fins el moment només havia servit per arrencar somriures condescendents i tietosos. Llavors hi vaig veure clar: no tots podíem ser Maradona però ben bé que podíem ser Dumitrescu i fer córrer tota la cabana caprina de córner a córner. Fer història i desmuntar la maquinària dels poderosos amb la força atàvica del gitano. Ah, com volaven les falanges sobre els forats de la fusta de boix, com titil·lava el metall sota la llum dels focus al·lògens de l’hotel Olympus. Em sentia endut per la màgia càrpata i picava de peus a terra mentre brodava contracants d’orfebre jueu. Gol. L’endemà, Mestre Serrano em va tustar el muscle i va certificar-me que, encara que no podria ser mai Maradona, havia aconseguit treure de mi veritable «sonido».

Romania es va acomiadar del Mundial dels Estats Units a quarts, després de perdre contra Suècia. Mai més han fet res comparable: van dominar, van tocar sostre i ens van ensenyar un futbol únic —i els seus millors jugadors van obtenir fitxes substancioses als clubs europeus. Jo, el setembre següent, vaig desar el maletí negre del clarinet dalt de tot d’un armari. Encara hi és.

el-grafico-especial-76-c-dopong-de-maradona-mundial-usa-94-13577-MLA130149643_340-F

1 reply to this post

Deixa un comentari