El cap sota l’aixeta. La puta ressaca un altre cop, però carai quina ressaca més ben parida. Encara li tremolaven les cames de la nit anterior. Això de l’èxit era millor del que s’imaginava quan era petit i el seu pare li parlava dels futbolistes de la selecció brasilera. Aquells pobres pòtols amb samarreta groga i calça curta no havien aconseguit a la seva vida ni la desena part de tot el que havia gaudit aquella nit.

Va donar un cop d’ull a l’habitació, un parell de culets blancs sobresortien entre els llençols, el parell de culets de mare i filla que s’havia fet després del concert amb dotze grams de coca escampats per l’habitació. Als vint-i-tres anys allò era el més semblant al paradís que li predicava aquell capellà que no deixava de barrinar-li el cap quan era petit; i el que estava clar era que el Déu d’aquell paradís era ell. Es va mirar al mirall i va fer la ganyota que darrerament agradava tant a les admiradores. Va passar-se la mà pels cabells molls i va assajar una nova cresta. Necessitava rapar-se els cabells del costat. Volia una cresta de cavall que li fes el pes i la que duia era un desastre. Hauria d’enviar aquell perruquer a l’atur de per vida. Tornava a tenir la virilitat concentrada en aquell punt exacte del cos que l’empenyia a descarregar-se. Va dubtar en desfogar-se tot sol sota la dutxa però amb el que tenia al llit ho va tenir clar. Es va acostar cap a la que tenia el culet més resplendent i li va fer un parell de copets. La noia va obrir el ulls i la boca al mateix temps. En trenta segons havia buidat.

Es va posar sota la dutxa i va deixar que tot baixés desguàs avall. El sol entrava alt a l’habitació i el convidava a sortir una estona. Es va equipar i va sortir directe a la platja. Amb la gorra i les ulleres de sol no el reconeixeria ningú. Corria por on trencaven les ones i l’aigua se li barrejava amb la suor que li regalimava esquena avall. Aquella primera gira europea li estava anant molt millor del que havia previst.

Una colla jugava a futbol damunt la sorra. El cuquet del dribbling li va rosegar la panxa. Havien sigut molts anys de ser la promesa del futbol brasiler fins que aquell programa de televisió li va posar la música a l’abast. I no va dubtar gens en canviar els durs entrenaments, les puntades i l’olor de liniments per un mon de làsers i neons, de bases rítmiques enllaunades i ballarines que no paraven de moure’s al seu voltant. Els hi va demanar si el deixaven jugar una estona, res cinc minuts, temps que va aprofitar per humiliar el paio de la samarreta blanca amb el número set que anava de figura i que encara compte les sotanes que li va fer.

Quan va tornar a l’hotel era el rei del món. L’habitació buida indicava que tot tornava a començar. La limusina fins al local del concert per fer les proves de so i esperar fins que les vint mil persones tornessin a omplir-lo i no paressin de cridar el seu nom. Ell saltaria, ballaria, cantaria i els donaria tot el que demanessin. Aquella nit havien confirmat la seva assistència mitja dotzena dels millors futbolistes del planeta. Entre tots no guanyaven ni la meitat del que ingressaria per aquella gira. Les coces i les pilotes no estaven fetes per a ell.

Deixa un comentari