Foto: Joan Seguí (El País)

Quan en Gerard va sortir de la consulta encara no era migdia. Lluïa un sol agradable que escalfava els darrers dies d’un hivern massa rigorós. Portava el sobre amb la radiografia a dins, la radiografia d’un genoll que l’havia fet anar de bòlit el darrer any i mig i que semblava que per fi li havien reparat del tot. Una altra radiografia així ho constatava. Va desistir de seure a la terrassa: hi havia massa gent, i va entrar dins el bar que era pràcticament buit.

Davant un entrepà de tonyina i una agua mineral va treure les dues radiografies i va intentar entreveure’n la diferència, com en aquells entreteniments dels diaris on tampoc era gaire destre. Es va mirar les dues a contrallum i les va tornar a deixar dins el sobre. Va fer un parell de mossegades a l’entrepà, un glop d’aigua i va tornar a treure les radiografies. No hi va saber veure res. Li va tornar a venir al cap l’instant en què es va trencar, aquell soroll de branca partint-se, un soroll que segurament mai va arribar a sentir però que des de llavors tenia permanentment gravat al cervell.

Li va tornar el mal de cap; cada vegada que sentia el soroll li venia mal de cap, tot i que els metges no hi donaven cap importància. Darrerament, però, n’havia trobat el remei. El relaxava pensar en el dia que l’avi Amador el va portar al Palau. Era el dia de la retirada de l’Epi. Fins llavors només havia trepitjat camps de futbol, els que jugava amb el benjamí del Barça o el Camp Nou els dies de partit. Però aquell dia al Palau es va emborratxar de l’ambient. Els crits, els llargs aplaudiments, la samarreta enfilant-se pavelló amunt, els companys que el llençaven enlaire. En Gerard estava convençut que aquell dia de maig que el Barça de bàsquet guanyava la lliga i l’Epi es retirava li havia canviat la vida.

El curs següent va deixar el futbol i es va apuntar a bàsquet. I des de llavors cada dia va estar més convençut de la seva decisió. Enlloc hagués trobat uns companys com aquells. Els entrenadors el van esperonar i el van convèncer que els estudis d’educació física anaven com anell al dit amb les seves condicions. Compaginava els estudis amb una feina de guarda de seguretat que li havia aconseguit el president del club: acompanyava persones importants que visitaven la ciutat. Fins que va arribar el dia fatídic que va sentir el soroll de la branca en partir-se i el genoll que no l’aguantava més. I el mal de cap i les visites al metges i les operacions. Avui però tot tornava a lloc i amb el genoll curat podria tornar a la feina.

I pel retorn li havien assignat la protecció d’una de les persones que més admirava. Aquella colombiana de cos menut i veu aguda que es movia com els àngels el tenia embogit. Quan la va tenir al davant i ella li va donar la mà per saludar-lo va entendre que, només per aquell instant, tota la seva vida ja tenia sentit. Que si hagués continuat amb el futbol mai hauria aconseguit aquella feina i no hauria pogut gaudir d’aquell instant tan màgic. En aquell moment va donar gràcies als déus per haver escollit el camí correcte.

Deixa un comentari