Plomes

L’estiu de 1994 tocava el clarinet prou malament però he de constatar, en el meu descàrrec, que mai més el tocaria millor. Havia gaudit de les ensenyances per a minyons bufaires de mestres meridionals escollits, que havien gosat traspassar la frontera del Sénia i instal·lar-se a l’Arcàdia del Salou preaventúric. Quins temps, quines Vegas. De dia passejaven la caparrassa galtavermells per les piscines, panxuts d’escurar cerveses i pinxos de truita de patates. Quan fosquejava s’abocaven a una vidaloca de trompeteig i cubalibre que en una mala nit els reportava quinze mil pessetes a canvi de mitja hora...

Fa unes setmanes, anant cap a classe, vaig veure Cesc Fàbregas sortint d’un restaurant. Era un d’aquells restaurants sense finestres al carrer, amb les portes gruixudes i poms d’or, amb un nom llarg i als quals no hi entres, sinó que t’obren la porta un parell de noies uniformades (no m’ho invento, la setmana passada vaig veure-hi entrar una família de l’Upper East Diagonal i ho vaig comprovar). Cesc Fàbregas sortia del restaurant amb un parell de dones i 3 criatures. Portava un nen a coll. No sé si una era la seva dona i l’altra...

Un ave vuela y vós lo mirás. Lo mismo con un aeroplano. Y, aunque en este mundo extraño nos acostumbramos a los autos, los autobuses, las motocicletas y demás, basta con encontrar alguna parte tranquila para que, al poco, el movimiento vuelva a robarnos la mirada. Un resorte se dispara en nuestra mente de pre-humanos: si se mueve te lo podés comer, te puede matar o le podés hacer el amor. Quizás otras cosas. Así es como el movimiento se hace protagonista ante el mundo vegetal, ese medio inerte, previsible y aburrido: como los oficios de hoy.

It’s a duel. Who’s going to blink first? - Tommy Heinsohn, comentarista de la CBS. Així, en majúscules, amb èmfasi, substantivat fins aquell punt que tant agrada als nord americans; l’espai comú que uneix l’èpica, la vergonya aliena i el màrqueting. The Duel, però, fa honor al seu nom i està considerat per aficionats i experts no només com un dels millors enfrontaments de la història de la NBA sinó com l’u contra u més èpic que s’hagi viscut mai en el darrer quart d’un play-off, quan cada tir és decisiu i l’errada més insignificant pot...
0 2211

D'un temps ençà, l'Odi etern al futbol modern s'ha convertit en un mantra molt recurrent entre els aficionats al futbol. La sonoritat de l'eslògan és innegable: rima tant en català com en castellà. La croada, a més, ha estat prou reeixida: el lema té certa presència a la xarxa i compta amb paladins del periodisme esportiu de qualitat (concepte com a mínim contradictori) entre els seus abanderats. La idealització del passat forma part d'una incipient intel·lectualització del futbol, que pretén bastir un relat més o menys èpic fent servir aquest esport com a punt de...
Foto: Joan Seguí (El País)

Quan en Gerard va sortir de la consulta encara no era migdia. Lluïa un sol agradable que escalfava els darrers dies d’un hivern massa rigorós. Portava el sobre amb la radiografia a dins, la radiografia d’un genoll que l’havia fet anar de bòlit el darrer any i mig i que semblava que per fi li havien reparat del tot. Una altra radiografia així ho constatava. Va desistir de seure a la terrassa: hi havia massa gent, i va entrar dins el bar que era pràcticament buit. Davant un entrepà de tonyina i una agua mineral va...