A dia d’avui es fa impossible imaginar Larry Bird en un altre equip que no fossin els Celtics de Boston. L’orgull, el treball i aquella competitivitat extrema també eren patrimoni de la franquícia més llorejada de la NBA, amb tretze anells de campió, onze dels quals entre 1957 i 1969, sempre sota la direcció tècnica del gran Red Auerbach. El general manager de Boston va veure en Bird l’home capaç de fer ressorgir els verds després de dues temporades decebedores amb un equip envellit i decadent. Però escollir-lo no estava a les seves mans. Bird tenia tots els números per ser la primera elecció del draft del 78, però l’aler ja havia decidit que finalitzaria la seva etapa universitària. En conseqüència, Indiana va renunciar als seus drets, que va traspassar a Portland, que tampoc va poder convèncer el jugador perquè fes el salt immediat a la NBA. I allà estava Auerbach, amb el número sis del draft i una bona dosi de paciència per esperar una temporada sencera i adjudicar-se un futur membre del saló de la fama i la pedra angular dels Celtics dels 80.

El Bird de la universitat era millor tirador que el de l’NBA

Auerbach havia seguit Bird en nombroses ocasions i sabia que era una aposta segura, però poques setmanes abans de firmar el contracte va patir una lesió que hauria pogut acabar amb la seva carrera professional. Es va partir l’artell del dit índex de la mà dreta mentre jugava a beisbol amb el seu germà i el van haver d’operar d’urgència per extreure-li fragments d’ossos i estabilitzar-li el dit. No va passar massa temps sense que Auerbach en tingués notícies i el va citar a Boston per una revisió immediata. Bird estava acollonit perquè no tenia les mateixes sensacions amb la pilota, i el metge dels Celtics li va dir a Auerbach que el jugador mai tindria la mateixa amplitud de moviments que abans de la lesió. Però Red era de la vella escola i va muntar un entrenament. «Tira». I Bird va anotar una suspensió. I la següent, i una altra. Les sensacions potser no eren les mateixes, però el rang de tir es mantenia intacte. I quan va agafar amb agilitat diversos tipus de passada, Auerbach va veure que si el noi tenia algun tipus de dolor, la veritat és que el dissimulava magníficament. «No et preocupis, fill, tot anirà bé», li va dir mentre l’envoltava amb el braç. Ja era un Celtic.

Va refer el tir de manera intensiva durant l’estiu del 79, però mai més va llançar amb la mateixa naturalitat. Dit d’una altra manera i encara que pugui semblar sorprenent, el Bird de la universitat era millor tirador que el de l’NBA.


L’orgull dels Celtic de Boston’ és la segona part del decàleg ‘Deu moments de Larry Bird’, d’Antoni Vidal. La primera peça, ‘La millor rivalitat de la història’, la trobareu aquí. Aviat publicarem la tercera: ‘El primer anell’. Fotografia de capçalera: ©Liss/Associated Press.

Deixa un comentari